Maserati 250F T2 Lightweight slot car

Dissenyat per a les noves normes de Fórmula 1 de 2.5 litres per a la temporada de 1954, el 250F es va basar en els cotxes de Fórmula 2 de Maserati de 1952 i 1953.
Un simple xassís tubular suportava la suspensió, els panells d'alumini i el motor. La suspensió davantera era independent amb forquilles i ressorts helicoïdals, mentre que la part posterior usava un eix tipus DeDion, popularitzat pels pilots de Mercedes-Benz de Grand Prix de la dècada de 1930. Oferia una rigidesa similar a la d'un eix rígid, però va reduir dràsticament el pes de les masses no suspeses, beneficiant enormement la conducció i el rendiment dels cotxes. Amb tot, aquesta configuració estava lluny de ser revolucionària, però el disseny del xassís no era la màxima prioritat dels enginyers en la dècada de 1950. Més aviat, la seva atenció es va centrar principalment en el disseny del motor.
Des de la dècada de 1920, el disseny dels motors de Grand Prix es va centrar gairebé exclusivament en l'ús del compressor. El cost de desenvolupar i mantenir aquests motors d'alt rendiment es va disparar, el que va obligar a molts equips a retirar-se. A causa d'una manca total de competidors, el Campionat Mundial de Pilots de 1952 i 1953 es va dur a terme segons les regles de Fórmula 2, en lloc de les regles de F1. Els cotxes de Fórmula 2 estaven propulsats per motors amb aspiració natural de 2 litres, i aquestes normes es van prendre com a base per a les noves regles del motor de Fórmula 1.
En el seu disseny, el motor de sis cilindres 250F seguia les línies del motor A6 Fórmula 2. No obstant això, tant el diàmetre com la cursa van augmentar, per disminuir la velocitat del pistó, el diàmetre va augmentar lleugerament més que la cursa. El treball de desenvolupament havia demostrat que l'aspiració adequada era essencial per obtenir el millor rendiment del motor, problema que no existia amb els compressors. Els tres carburadors Weber de doble cos van ser equipats amb petites trompetes d'admissió; fins i tot la longitud d'aquestes va influir en el rendiment del motor, que disposava de doble encesa.
El 250F va ser renovat per a la temporada de 1957. A més de modificacions en el motor, el xassís també va ser revisat completament. Es van utilitzar més tubs de diàmetre més petit, el que va augmentar la rigidesa i reduir el pes. Els nous cotxes van ser denominats 'T2' o 'Lleugers' i es van preparar per a la temporada de 1957. La carrosseria d'alumini ara era més baixa i més elegant que mai.

Xassís 2528
Aquest és el corresponent al model que ens ocupa. Acabat el 1956, és el segon dels tres T2 construïts per a la temporada de 1957. Comparat amb els altres dos, aquest cotxe tenia una distància entre eixos lleugerament més curta, i generalment va ser utilitzat per Jean Behra. El francès el va utilitzar al llarg de tota la temporada amb només dues excepcions. La primera d'elles va ser al Gran Premi de Mònaco, on el líder de l'equip, Juan Manuel Fangio, va optar per competir amb aquest xassís per la seva mida més compacte, aconseguint la victòria. Aquesta seria l'última victòria per a un automòbil amb motor davanter al Gran Premi de Mònaco.

Type: Formula
Brand: Maserati
Model: 250F T2 Lightweight
Year: 1956
Plate: MO-59 IT
Technical specifications:

Race: Monaco Grand Prix
Name: Grand Prix Automobile de monaco
Season: 1957
Championship: World Championship of Drivers / International Cup for Formula One Manufacturers
Position: 1^st
Number: 32
Team: Officine Alfieri Maserati

Miniature Slot Car

Motor

Gear

Edit